var ccOptions = {align: ‘right’};

function _initCulturalCreatives() {
var script = document.createElement(‘script’);
script.setAttribute(‘type’, ‘text/javascript’);
script.setAttribute(‘src’, (“https:” == document.location.protocol ? “https://” : “http://”) + “culturalcreatives.cc/assets/js/widget-min.js”);
document.getElementsByTagName(‘head’)[0].appendChild(script);
}
_loadMod = window.onload;
window.onload = (typeof window.onload != ‘function’) ? _initCulturalCreatives : function() { _loadMod(); _initCulturalCreatives(); };

La força que ens aporten les muntanyes és només comparable al que és el devenir mateix per les fites de la vida.

Ara algú diu que cal que es protegeixi, perquè hom també entengui com d’important és assolir cada fita ben certa.

I especialment em te robat el cor una illa que és perllongació de la serra cap al sud oest i que du per nom….Dragonera. Mil històries l’envolten i en vaig poder ser sibarita d’un bon grapat durant gairebé dos anys.

La visió d’aquesta silueta em porta a temps de conquestes, a pirates, a famílies subsistint damunt d’un troç de roca i a contrabandistes jugant-se el tipo en tan gran amagatall.

Aquí vos convid a passejar-hi mitja horeta de fita a fita benacompanyada de n’Eduard Miralles i n’Oli.

El dia que vulguis hi tornam! Jo encantada.

Vos volia mostrar la foto de “el dia”, en que aquesta dona acompanyada del seu bagatge i la seva coherència personal, vesteix quasi-indígena, tot contrastant amb les dames mudades i brillants del costats.

Tot un exemple de carrera ben duita i cap endavant.

Ara miraré la lliçó que va oferir i amb la qual es mereix el Nobel.

(Maria del Mar Bonet)

Sa lluna encara no és posta, si alç es cap la veuré. Jo cant as mig des carrer bon amor, davant ca vostra. Davant ca vostra hi ha bon amor, dos garrovers m’agradaria ser arbre ventura em veuries més. Davant ta finestra hi ha, bon amor, un margalider jo no vull cap margalida que jo et vull a tu primer. Es vent diu que no m’estimes bon amor, jo no m’ho crec es vent xiula, mou els arbres però d’amor ell no en sap res. Quina cambra tens més blanca bon amor, que trista està, està plena de paraules que no vull escoltar. Sa lluna ara ja és posta bon amor, i tu no hi ets, estic cantant tota sola només m’acompanya es vent…

Ella és la nostra veu. Sentir-la escarrufa, ja sigui amb lo pi o la balanguera. Té una potència aquesta dona que no davallarà mai. I el cant de l’enyor, aquesta sí que m’agrada. M’agrada cantar-la d’alt d’una penya lluny de tothom, enyorant-vos a tots junts. Una infància amb ella, i amb els seus discs -vinils- volta qui volta. Un bon dia l’aguila negra va sentir cançons de festa i va encetar la jota marinera. Potser em quedo amb Saba de terrer, que va néixer amb mí i que m’ha acompanyat a la infantesa. On també s’hi troba aquesta joia de la cançó popular.

Quates estones de nina he estat mirant aquesta portada. Com na Maria del Mar retorna les cançons antigues és una vertadera feina d’arrel cultural. La saba que em corre per les venes em lliga a la terra a través d’aquestes cançons. Que dur va ser per als meus ancestres i que valent treure-ho en cant.

El cant de la Sibil·la

El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
homo i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada un lo just darà.
Ans que el judici no serà,
un gran senyal se mostrarà:
La terra gitarà suor
i tremirà de gran paor.
Terratrèmol tan gran serà
que les torres derrocarà;
les pedres per mig se rompran
i les muntanyes se fondran.
Los puigs i plans seran igual.
Allà seran los bons i mals,
reis, ducs, comtes i barons,
que de sos fets retran raons.
Gran foc del cel davallarà,
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran gran crit,
perdent son natural delit.
El sol perdrà la claredat,
mostrant-se fosc i alterat;
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Après vindrà, terriblement,
lo Fill de Déu Omnipotent:
de morts i vius judicarà;
qui bé haurà fet, allí es veurà.
Als bons dirà: -Fills meus, veniu,
benaventurats, posseïu
el regne que us està aparellat
des que el món va ésser creat.
Als mals dirà molt agrament:
-Anau, maleïts, an el torment;
anau, anau al foc etern
amb vostro príncep de lo infern.
Humil verge qui haveu parit
Jesús infant en esta nit,
vullau a vòtron Fill pregar
que de l’infern vulga’ns lliurar.
El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici.

TOT un mantra a la nostra terra, acompanyat d’orgue d’eglèsia et pot transportar per móns del més enllà.

Postser un bon desembre de 2009 les coses comencin a canviar en aquest món. Les coses evidentment canvien i a un ritme boig, però les estructures sembla que els hi costi. I avui 15.000 delegats es troben per posar les estructures damunt el graellat de l’escalfament planetari per si es cuina un bon acord.

Vull pensar que els moviments socials sí que poden canviar el món. I qui més qui manco del nostre nord-occidental té una pantalleta i teclat al davant. Com jo ara. Així que aquí tenim la força i la unió.

Seguiré l’actualiat des de

l”Observatori del Deute en la Globalització (ODG) http://blogodg.wordpress.com/

Les wikinews

http://en.wikinews.org/wiki/Copenhagen_climate_conference_opens

I el parell d’amics preciosos que han anat a unir-se als 15.000 (o més) activistes que vetllaran a les portes perquè d’allà en surt qualcom bo per al món.

Talment un home callat que tot ho veu eixut i et parla

amb escriptura pròpia, avui, quasi nu d’ulls,

mut com un paper tacat de terra,

mastegat de color damunt aquesta pedra calcada com tu,

neta d’amor, alta d’amor, encallada

dins el llot comú de la vida que és sentir-s’hi

estretament persona, xerec, adobat d’aigua, embadobat,

un poc safarrinós de cor, de memòria, jo,

molt més damià que mascle, trencat d’ungla, prim,

t’he recordat, amic, com un amat sentit,

com si fossis una enveja que tenc a prop del pensament,

com un camí fumat que em mena a la fossa de patir,

amb aquest agre amor, amb aquest aspre amor tacat de patir

amb tu,

enyorant, essen com vivint, com ajundant tu i jo,

tan junts com dos que viuen sempre mudant perquè enraonen,

perquè hi senten callant, reflectint-se en la idea fondalada

que sempre és la mateixa de viure i de morir

a escaire d’una persona que enyora.

T’estim.

Em sent empeltat a tú com un bordall ja convertit en branca.

Damià Huguet

sensibilitzar-se del drama humà que patí Ukraina a partir d’un gra de sorra…

Tota la raó té F.B.M. quan diu que ens n’omplim la boca i poc el coneixem.

Veiem què diu del tronc elemental,

- Digué l’aigua al foc que amb ela se renten les dones la cara per esser belles i blanques, i el foc digué a l’aigua que per ell desitgen les dones llurs marits.

- Digué l’aigua que ella regava les plantes, i digué el foc que ell collia en estiu els fruits de les plantes.

- Digué l’aigua que ella era sàvia perquè reuneix moltes coses, i el foc digué que ell era liberal perquè dava moltes coses.

Ens enfilam corrensos als arbres de la saviesa quan veiem perill aquí enterra. O massa renou.

Gràcies.

Nit de lluna

estesa per la mar salada

escata de sirena

Junoy

Qui amaga la primera pedra que tiri cap endavant.

Fora por, que això és bo.

Si un sap que té llavors ja no hi pot perdre.

L’amor i la por com sol i ombra sempre han d’anar juntes.

Ara sí, anem enrera, a les rels d’on neixen totes les coses.

Agafa’t fort.

Els orígens ens menen.

N’hi ha que els enmarquen i exalten….d’altres s’hi rebel·len, però hi són.

a Inca!

MANEL. Ens en sortim.

Provem d’encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre
Haven’t enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la verge I de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

Common people! Why?

Jo crec que ens en sortim i ens en sortirem obrint camins, i il·luminant el cel amb 7 colors. Era pluja tempestuosa i ara és bellesa. Quina meravella!