empeltada

Talment un home callat que tot ho veu eixut i et parla

amb escriptura pròpia, avui, quasi nu d’ulls,

mut com un paper tacat de terra,

mastegat de color damunt aquesta pedra calcada com tu,

neta d’amor, alta d’amor, encallada

dins el llot comú de la vida que és sentir-s’hi

estretament persona, xerec, adobat d’aigua, embadobat,

un poc safarrinós de cor, de memòria, jo,

molt més damià que mascle, trencat d’ungla, prim,

t’he recordat, amic, com un amat sentit,

com si fossis una enveja que tenc a prop del pensament,

com un camí fumat que em mena a la fossa de patir,

amb aquest agre amor, amb aquest aspre amor tacat de patir

amb tu,

enyorant, essen com vivint, com ajundant tu i jo,

tan junts com dos que viuen sempre mudant perquè enraonen,

perquè hi senten callant, reflectint-se en la idea fondalada

que sempre és la mateixa de viure i de morir

a escaire d’una persona que enyora.

T’estim.

Em sent empeltat a tú com un bordall ja convertit en branca.

Damià Huguet